|
A casa nostra la idea de l’independentisme és com una metàfora del creixement mental de l’individu. Tots els nascuts després de Franco poden constatar les meves paraules. El temps de retrobar la identitat perduda i les possibilitats de fer una Catalunya provoquen una espècie d’entusiasme juvenil a l’escola. És el temps on no pensem racionalment i clamar contra Espanya continua el cant rutinari transmès de generació a generació. Malgrat això, convindria capbussar-nos una mica més en la nostra Història i entendre d’on ve tot aquest rebombori adolescent que decau quan la lògica de l’edat adulta coneix i analitza els fets que porten a les idees.
Des d'un primer moment, que podem xifrar amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau, la possibilitat d’una independència s'ha mogut per barems de gent rica i prohoms de la nostra societat. No ens ha d'estranyar que el primer partit catalanista, la Lliga regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó, tingués entre els seus principals exponents homes d’indústria, fills de l’alta burgesia que un dia decidiren fer política per defensar els seus interessos, que automàticament identificaren amb els de tots els catalans a les corts espanyoles. Això passà durant la primera dècada del segle XX, narrada magistralment a La ciutat cremada d’Antoni Ribas. El film pot ajudar a entendre que, aleshores, el veritable moviment dominant era l’anarquisme universalitzant i llibertari. La ciutat viu la Setmana Tràgica i, quan alguns plantegen la independència, els burgesos polititzats emmudeixen. No importava que pocs anys enrere, octubre de 1905, els militars haguessin cremat la seu de la Veu de Catalunya, premsa portaveu del naixent nacionalisme. Aquella acció serví perquè tots els partits d’àmbit català, excepte un, s’unissin a la Solidaritat Catalana. Francesc Macià en sortí escollit diputat, el qual, amb la seva aposta per la independència mitjançant la lluita armada, provocà un gir històric important. L’acció del futur primer president de la Generalitat restaurada pot veure’s a Coronel Macià, obra que vol ser pedagògica i ho aconsegueix fins a cert punt. La narració de la transformació de Macià, de militar espanyol a independentista català, està ben aconseguida, però la voluntat d’explicar una acció en vuitanta minuts i els altres fets històrics només en deu, arruïna tota la producció. En aquest sentit sorprèn la poca voluntat transgressora de la pel•lícula, on l’aventura de Prats de Molló surt de passada. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Macià organitzà un exèrcit que havia de despertar l’ànim de la nació envers la independència. Els cent homes de l’armada foren detinguts i jutjats a Paris. L’avi decidí actuar així, seguint l’exemple irlandès plasmat al cinema per Ken Loach a The wind that shakes the barley, on com que el poble és qui crea la guerrilla es percep que hi ha una voluntat totalitària, unes ganes d’escapar de l’opressió. L’Esquerra Republicana de la Segona República aconseguí somniar, fins i tot proclamant l’Estat Català el sis d’octubre de 1934, en una futura independència per a tots, fet que la llarga nit del franquisme revifà per terror i prohibició. En democràcia, els nostres polítics, excepte alguns oportunistes que pujaren com l’escuma durant la nefasta majoria absoluta del govern Aznar, prefereixen jugar a Estatuts, enganyar la gent amb algunes proclames d’independència i fer veure que ignoren com Europa potser camina cap a un futur gran federalisme. Mentrestant, els podríem comparar amb els artífexs de la unitat d’Itàlia de Il Gattopardo, on queda ben clar que convé canviar tot per a que no canviï res, molt italià però també clar i català. Vens el oro y el moro al poble, l’enganyes amb proclames totalitàries i tu continues emportant-te el tros més gros del pastís. Humanitat. Misèria.
|
|
In 1988, the world was blessed with a gift:
George Lucas’s over-the-top, material-rehashing,
magical realism film, Willow. “I’m as
good as any Tolkien, bitch!” Yeah, sure you
are, Lucas. Displaying his nerdy, Starwars-inspired
delusions of grandeur, the big GL
was the last person we wanted to give another
buck to. Yet there was something we
found inspiring about Willow; inspiring
enough, still today, that Leslie Hall’s Internet
masterpiece, “Willow Don’t Cry”, makes us
go crazy with joy. After all, Willow had adventure,
loyalty, and romance; all the key elements
of any good film. So why do we remember
this movie purely as a schlockfest?
Why do we keep laughing at George for thinking
he understood the Hobbits?
As exciting as it is to rant and rave against
the powers that be, it’s much more fun to
examine the lie they’re selling to see whether
there’s something in it that you want to
hang on to. For instance, despite the hundreds
of years in which U.S. foreign policy
has systematically belied the Declaration of
Independence’s commitment to life, liberty
and the pursuit of happiness, I still think
those are pretty cool concepts, provided
they are interpreted and applied to everyone’s
benefit. Application, as we’ve seen,
makes all the difference. If Lucas were Peter
Jackson, a nerd of the right kind, then maybe
he too could have created a D&D film
featuring adventure, loyalty and romance
that we didn’t mind admitting we’d seen.
Instead, he made a mockery of all the deep
truths that Renaissance fair enthusiasts everywhere
hold most dear.
In Catalunya, Fer País may be something
that’s been sold to us, but it’s an interesting
enough concept that it merits an analysis of
the principles that underlie it. The thing
that keeps waves of immigrants coming to
the United States is the ideals put forth in
its Declaration of Independence. Regardless
of how impossible these ideals are to
reach, when you create a nation you have
to build it upon something its people can
all believe in. So what do the Catalan people
stand for? Who are the Catalan people?
The answers to these questions have
changed so radically over the last 30 years
that it merits some thought. And in order to
build a nation that doesn’t mock its own
principles, those principles have to come
from the heart.
Peter Jackson is a man of the people, if
you will. He hails from a landscape that
makes Mordor a reality. George Lucas is
from Modesto, California, which is about as
awe-inspiring as a pigeon shitting on your
car. Even though part of Willow was filmed
in New Zealand, it doesn’t quite feel real in
Lucas’s hands. You can actually believe that Jackson knew the pain of someone about to be vanquished with a medieval sword; Lucas's "epic" battles kind of look like a bad video game from, oh, I don't know...1988? When ideals are grounded in reality, they tend to ring more true, and reality becomes more complete the more you take into account.
While I’m pretty sure that this metaphor
could be fleshed out in chat rooms until the
end of eternity, suffice to say that in devising
a concept for nationalism, it’s essential
to build a foundation that supports ideals
people can believe in. The demographic
and economic changes in Catalunya over
the past quarter century have made this a
different people than it once was. Independence
can be for the people, but all the people
have to speak and agree. In Lord of the
Rings, everyone was in agreement about
good versus evil: Orcs are obviously bad,
the big blue eyes of Elijah Wood are obviously
good. In Willow, the infighting is incredible.
Willow’s town doesn’t back him,
he fights with Madmartigen for half the
movie, and the supposed messiah baby
they’ve risked their lives for does nothing
but make twitchy eyebrow movements.
Catalunya’s a lot more like Willow in that
we all want her to be strong, but we don’t always
agree on what that entails.
|
